L’importancia del Vincle

L’ importància del vincle

És innegable que les persones som éssers que necessitem generar vincles afectius doncs  biològicament estem programats per a això. Segons el psiquiatre anglès John Bowly el vincle afectiu és una necessitat primària i comença amb el naixement. Els primers llaços entre el nen i la mare o qui fa la seva funció, són el mitjà que té el nen per desenvolupar la seguretat necessària per poder explorar al seu voltant i ser autònom.

La seva successora Maria Ainsworth confirma la teoria de que és tracta d’una necessitat primària, però a través dels seus estudis amb mares i nadons, afirma que el vincle afectiu s’estableix abans de néixer, és a dir en el moment en què una parella decideix tenir un fill. Aquesta afirmació ens porta a tenir en compte el desig que té el nen de néixer i el context en què viuen els seus pares.

Aquest vincle afectiu es continuarà desenvolupant durant l’embaràs i el primer i segon any de vida. Aquesta dependència dels nadons cap als seus pares és el que fa que es generin els anomenats vincles d’afecció.

Des del moment del naixement estem influïts pel sistema familiar i de parella que influirà profundament en el nostre desenvolupament emocional i psicològic d’adults i en la forma de relacionar-nos.

La qualitat dels vincles amorosos van molt de la mà dels diferents tipus de lligams i aquests vénen determinats per les estratègies que adoptem en la infància per sentir seguretat per part dels nostres pares o cuidadors.

Per entendre una mica més com som, com ens vinculem amb els altres i el tipus de parella que atraiem veurem els 4 tipus d’afecció que han estat identificats a dia d’avui.

Com hem dit i no podem perdre de vista, aquests estan directament relacionats amb la infància e influeixen de manera molt directa en la forma de vincular-se amb els altres, pares, amics, coneguts i amb la nostra parella,

Quins són els tipus:

1.- Vincle afectiu d’afecció segura.- són persones que en la infància van poder confiar en les seves figures d’afecció, van arribar a sentir que podien confiar-hi quan els necessitaven i es va crear un vincle de seguretat i confiança.

  • Tenen records positius de la seva infància
  • Són persones confiades, obertes, amb una bona autoestima e independents
  • D’entrada confien en els altres
  • Són curioses, flexibles i amb un nivell alt de tolerància a la frustració

En la parella, confien en ella i no senten gelosia o inseguretats. Són relacions basades en la confiança i el respecte. Solen ser fàcils i fluides on tots dos tenen els seus espais i interessos, tot i que també comparteixen interessos comuns. Gaudeixen tant de passar temps junts com de tenir espai personal.

2.- Vincle afectiu d’afecció ambivalent.- també anomenat dependent o preocupat, es caracteritza perquè a l’infància van sentir inseguretat a l’hora de poder confiar en les seves figures d’afecció. No sempre estaven disponibles o cobrien les seves necessitats.

  • Senten ansietat o preocupació ja que no se senten prou estimades, pel que habitualment busquen aprovació a l’exterior i tenen por de ser rebutjades o abandonades
  • Són persones insegures i amb baixa autoestima
  • Demanen molta atenció i són dependents de la valoració dels altres

En la parella, senten desconfiança cap a la parella, però la necessiten per sentir-se bé a nivell emocional. Busquen la parella com un mitjà per sentir-se completes. Acostumen a tenir problemes de gelosia i son relacions difícils amb alts i baixos emocionals. Quan la parella té els seus plans i interessos i no està permanentment pendent se senten abandonats i no estimats.

3.- Vincle afectiu d’afecció evitatiu o fugisser.- a la infància no era important que li cuidés el seu progenitor primari o un desconegut. No han pogut generar el vincle ja que de molt petits, quan han confiat en els seus pares han estat castigats o hi ha hagut menyspreu o abús emocional.

  • Estableixen relacions de distància emocional i són solitaris
  • Solen ser persones mentals que donen valor als assoliments i neguen la part emocional
  • Han creat una personalitat rígida per no connectar amb l’emoció ja que aquesta els podria desestabilitzar i fer perdre el control
  • Quan apareixen dificultats no es responsabilitzen i fugen

En la parella, se senten atabalats amb les demandes d’aquesta i es mantenen allunyats. Tenen dificultats per estar còmodes en la intimitat i generar vincles profunds. Tenen prioritat els objectius mentals sobre els emocionals i creuen que les relacions personals estan sobrevalorades.

4.- Vincle afectiu d’afecció desorganitzat.- en la infància va haver maltractament i / o abusos, els cuidadors provocaven por o temor i a el mateix temps eren necessaris, però el nen no podia recórrer a ells a la recerca de suport i seguretat. És el més disfuncional i el que genera més problemes en l’adolescència i en l’edat adulta

  • Al no haver pogut confiar en els seus cuidadors, no confien en ningú i senten que han de espavilar sols
  • Busquen el contacte físic i poca connexió mental
  • No reconeixen les situacions de perill o alarma, i normalitzen les situacions d’abús, maltractament emocional, psicològic o fins i tot físic
  • No tenen un model de referència de vincles sans i de respecte

En la parella.- acaben atraient relacions similars a les de la seva infància, on hi ha maltractament d’algun tipus o abús perquè és el que han normalitzat. Són relacions que comencen per la part física i aquesta és la pota més important de la relació. Confonen amor i afecte amb sexe. Generen molt patiment emocional i psicològic i sentiments de desesperança.

Bé, un cop arribats a aquest punt, és important veure que els vincles amb els altres i amb nosaltres mateixos són la pedra angular del nostre benestar i desenvolupament vital i per això és molt important prendre consciència de quin és el model de vincle afectiu d’afecció que hem construït. El primer és identificar-lo i veure com encaixa en la nostra història personal al llarg de el temps, per després poder treballar a nivell personal sobre el.

D’adults podem fer un treball personal sobre la nostra autoestima, com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres per poder crear vincles sans que ens aportin benestar i felicitat. No som presoners de la nostra història personal i podem canviar la nostra forma de relacionar-nos, fent conscient el que volem i el que no i comparant-ho amb la nostra realitat.

Et convido a fer aquest treball, que encara que et resulti una mica incòmode, et portarà a definir què és el que vols i el que no per la teva vida i a anar en aquesta direcció.

 

Compartir:

Vius o sobrevius

Des de fa un temps vinc observant les formes de viure que tenim i tot i que són molt diverses, tantes com persones, hi ha alguna cosa que crida l’atenció, no tant intel·lectualment sinó per l’experiència en si mateixa.

Hi ha persones que viuen i altres que sobreviuen, encara que tots anem pasant en algun moment o altre per les dues etapes.

M’he adonat que les persones que viuen estan en el present i viuen les experiències en temps real. Tenen l’atenció posada en el que fan, en el que succeeix en aquest moment i com si fos un vaixell de vela, es mouen fluint amb el vent.

La ment està quieta, processant cada seqüència sense treure l’atenció i en comunió amb tots els sentits.

Però què és això de temps real?

Imaginem que el temps ho podem separar en espais. El present, el passat i el futur i cadascun té una habitació i ocupa un espai físic concret.

Oi que mentre estàs en una habitació no pots estar en una altra físicament? Doncs bé, a la nostra ment i percepció li passa el mateix.

El present és l’aqui i ara famós. Per estar a l’habitació o espai del present, només has de posar l’atenció als teus sentits per observar on ets i adonar-te de la llum, la temperatura i l’olor. Recolzar-te en una superfície com la paret o una cadira i fes una respiració profunda, t’ajudarà a sentir el teu cos i sortir del cap

Quan ho facis, veuràs que allà no passa res més que; estàs mantenint una conversa amb algú, fent el menjar o estàs davant del teu ordinador, tan sols això. El que està succeint en aquest moment.

El passat, és una cosa que ja va ocórrer, una habitació de la qual ja vas marxar. Vas estar un temps fins arribar al moment actual en què vius. En el moment que comença el teu present acaba el teu passat.

Però sovint la nostra ment ens deixa i se’n va de visita a alguna de les habitacions del costat. Ens deixa físicament i va a buscar o a recordar coses que ja han passat i les porta al present, però clar només pot fer-ho mental i emocionalment perquè físicament és impossible, tu segueixes en aquella conversa, davant de l’ordinador o fent el menjar.

El cervell és un múscul molt ximple i no diferencia si el que penses està passant en aquest moment, ho estàs recordant o ho estàs imaginant. Així que creu que tot el que penses, recordes o imagines és real i està esdevenint en aquest moment.

El futur també té el seu propi espai i habitació i quan ens hi anem, d’entrada està buit, no hi ha res. El nostre present i passat en bona mesura construeix el nostre futur, però sovint ens hi anem per imaginar, fantasiejar, projectar i portar records per construir.

No té cap sentit anar-te a viure a una casa nova i portar-hi tot el que no t’agrada, el negatiu i les pors. El futur està aquí per estrenar-lo i gaudir-lo quan arribi.

Per què us explico tot això?

Doncs bé, tornant a l’iniciï m’he adonat que hi ha una relació molt estreta entre l’espai en què habitem habitualment i saber si realment estàs vivint o sobrevivint.

Quan vivim en el present, podem adonar-nos en temps real del que sentim, volem, necessitem i organitzar-lo en el futur (recorda que el futur és el segon següent a el moment actual) perquè sigui així, però sense deixar de viure la experiència i gaudint.

Quan vivim en el passat, tenim posat l’automàtic i seguim estant físicament en el present, però ja hem canviat d’habitació i mentre estem amb els amics, la parella, conduint, cuinant etc., estem recordant allò que ens va passar ahir, el que fèiem els diumenges quan vivien els nostres pares, o el bé que ho passàvem amb els nostres amics.

Pot ser que recordis coses positives, però és molt fàcil que t’estiguis comparant o que estiguis enyorant alguna cosa o algú. L’important de tot això, és que t’estàs perdent el moment actual i el teu cervell es creurà que el que recordes està passant en aquest mateix moment i modificara el teu estat d’ànim i emocions. Imagina’t!

I finalment, quan vivim en el futur podem fantasiejar amb que el que fem o tenim ara, no sabem si estarà en el futur, també anar buscar una cosa negativa que va succeir en el passat i traslladar-ho, com si fos un moble, imaginant que ens pot tornar a ocórrer, o per contra recordar-nos de quelcom bonic i positiu que vam viure i volem que torni passar en el futur entre moltes altres coses.

Com pots apreciar això és un gran embolic, i el pitjor de tot és que actuem en funció del que pensem i sentim. Les persones que viuen el present, viuen el que la vida els porta en temps real, actuen en funció del que passa i fan plans en funció dels ingredients que tenen avui a la nevera. Simplement viuen, flueixen, accepten el que hi ha i fan el millor plat possible amb el que tenen a la cuina. Viuen en mode ser.

I les persones que sobreviuen, acostumen a actuar en funció del que els va passar perquè no es torni a repetir. Es comparen amb els altres pensant que elles no poden, o bé en positiu, recordant com eren i el que feien per intentar repetir-ho. També pot ser que es posin ansioses per si en el futur es repeteix el que no volen, per si no poden mantenir el que tenen en aquest moment o fent plans, que es molt probable que no es facin realitat i que generen  ressentiment i frustració. Així doncs es posen en mode de fer per no arribar tard a el futur i per intentar controlar-ho tot.

Com va dir John Lennon “La vida és el que ens passa mentre fem altres plans”

Crec que tots en algun moment o altre de la vida ens hem vist com un ratolí donant voltes a la roda sense fi amb la mirada posada en el futur i sense poder parar, o be paralitzats per la por, sense poder avançar perquè estem atrapats en el passat i veient com sembla que hi ha altres persones, que simplement viuen i gaudeixen de la vida i del present.

Et convido a que t’aturis un moment i observis on creus que estàs vivint i si vius o sobrevius.

Compartir:

Adictes a la fita

Sembla mentida que una cosa així ens pugui succeir. A vegades ens desconnectem del realment important, del que ens fa sentir bé, feliços, ens proporciona benestar i aquest sospir de ahhhhh!

Quan ens posem en mode “fer”, la nostra ment pren el comandament i ens diu tot el que “hem de fer” com si la vida ens anés en això, és en aquest moment quan ens desconnectem i entrem al  bucle de fer per aconseguir la fita.

Sense adonar-nos, ens posem en marxa, posant l’objectiu per davant de tota la resta i sobretot de nosaltres mateixos. Quan de sobte el sistema nerviós es posa en alerta màxima, generem adrenalina i cortisol i ens donem un xut d’excitació extra per poder aconseguir l’objectiu.

És tot molt ràpid, estressant i quant menys temps tenim, més gran es el descontrol d’adrenalina que tenim. Després de fer aquest esforç, de vegades titànic, obtenim la nostra recompensa. El xut de serotonina i oxitocina  encarregada de proporcionar-nos plaer i benestar. Uffffff. Quin gust!

Però és un premi enverinat, ja que tot seguit ve la baixada. El nostre sistema nerviós s’ha quedat esgotat i ens sentim tristos i cansats i ens  llancem a la recerca del nou objectiu i del nostre xut d’oxitocina.

Tot això passa de forma inconscient, el ritme de vida actual ens exigeix ​​cada vegada ser més eficients, eficaços i ràpids, i entrem en un circuit on ens oblidem del que realment volem i necessitem, per assolir els objectius. Poden ser professionals, personals o bé els que ens hem marcat nosaltres mateixos sense tenir en compte si són possibles o no i a quin preu els aconseguim.

Amb el temps perdem de vista el bosc i ens enfoquem en els arbres, i nosaltres anem quedant  desdibuixats. Anem acumulant cansament, la nostra alegria disminueix de forma dràstica, ens sentim frustrats i tristos quan no aconseguim el que ens proposem i ens anem apagant com una espelma.

És com una fotografia polaroid, on volem aconseguir exactament el que es veu en ella, però no tenim en compte els nostres recursos, capacitats i necessitats i el pitjor de tot, són aquests missatges que de vegades ens anem dient a nosaltres mateixos mentre estem fent coses, que diuen: no podré, no sé si me’n sortiré, fulatino ho faria millor, menganito és un crack …

Et proposo fer una aturada, per deixar-te sentir quantes d’aquestes coses que vols aconseguir tenen a veure amb el que tu vols i et fa feliç, o simplement és quelcom que creus que has de fer, els altres ho fan, satisfà una necessitat social, o ha entrat a formar part de la teva identitat sense que sigui cert.

Et convido a fer el següent exercici.

  • Fes una llista en un paper amb els objectius que vols aconseguir i obre una carpeta per a cadascuna d’ells.
  • Un cop el tinguis. Seu amb les carpetes davant teu i agafa-les d’una en una.
  • Mira el títol de la carpeta, tanca els ulls i posa la mà sobre ella. Es tracta que et deixis sentir quina sensació corporal de produeix i on la notes. Sents que se’t obre el pit i somrius, arrufes el nas, notes una pressió al pit, o a la boca de l’estómac, o simplement sents llibertat, pots respirar lliurement, et sents volar o veus com una llum.

Aquestes sensacions et donaran la pista per saber quins objectius et satisfan i són un somni per a tu i quins no.

A continuació et proposo un cop fet aquesta revisió, que facis dos grups:

  • el que et proporciona sensacions plaents a un costat.
  • i el que provoca sensacions de pes o angoixa en un altre.

Ara tria un o dos dels projectes que et proporcionen bones sensacions i fes el següent exercici.

Utilitza un foli i fes una breu explicació de:

  • Quin és l’objectiu? Què vull aconseguir?
  • Per a què vull aconseguir-ho? Quina part de mi satisfarà o quin benefici obtindré quan ho aconsegueixi o mentre ho faig?
  • Com ho faré?
  • On ho faré?
  • Quant em costarà? En temps, i en diners
  • Amb qui ho vull fer?
  • Quan ho vaig a fer? Planning.
  • Quan ho vull aconseguir?

 

Sembla difícil, però si realment és una cosa que desitges i et motiva fluiràs.

Recorda que per no frustrar-te els objectius han de ser concrets mesurables, assolibles, i quantificables.

Al iniciar un projecte personal o professional que té a veure amb tu i amb el que et motiva, veuràs com recuperes la il·lusió tot i sabent  que hauràs  de sacrificar algunes hores que fins ara utilitzaves en altres objectius per assolir-lo.

Si has de posar en primer lloc algun dels projectes que “has de fer” tot i que no t’agradi o et satisfaci, no oblidis començar alhora algun personal o dels que “vols fer”.

Això també t’ajudarà a prioritzar i no fer coses per omplir el temps o per sentir aquest xut d’adrenalina, i a diferenciar el que fas per altres i perquè i el que fas per tu.

Espero que aquest article et serveixi per prendre consciència de tu, del que vols i el que et fa feliç i et permeti planificar i gaudir mentre els fas sense exigència i gaudint del camí.

Compartir:

Test per començar el dia

Molt sovint et lleves al matí, amb una sèrie de propòsits per al dia, un munt d’obligacions i coses pendents. Tens la fantasia que tindràs un d’aquells dies fantàstics en què les coses flueixen i es van resolent els temes, un darrere l’altre, i t’animes al imaginar com vas titllant coses de la llista.

Però sovint et portes una sorpresa en posar els peus a terra i arribar a la cuina. Et fa mal el cos, estàs cansada, o fins i tot enfadada pel dia impossible que t’espera, però no importa, segur que amb un cafè tot solucionat i desconnectes de les teves sensacions de forma automàtica per posar-te en manera “fer”.

Com hauràs comprovat més d’una vegada, sembla que aquesta tàctica funciona, però en el fons saps que no és així. Les coses es van complicant, el cos segueix fent mal, el cansament no millora, el cap no està gens àgil i et vas crispant perquè no pots avançar.

Tenim una gran dificultat i és que hem après a oblidar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres necessitats, físiques, emocionals, psicològiques, energètiques i fins i tot espirituals per adaptar-nos a l’exterior. Al que es suposa que hem de fer, al ritme i exigències que ens marca la societat i fins i tot nosaltres mateixos.

És igual com estiguis, sempre hi és aquesta veueta que diu:

  • he de
  • haig de
  • no puc dir que no, ajornar, posposar,

Et recomano un senzill exercici matinal per revisar com estàs i adaptar l’agenda a com et trobes aquell dia i no al revés, intentant ficar unes botes en una caixa de sabates.

Per començar:

  • Posa dues alarmes amb 30m de diferència entre les dues, perquè quan soni la primera al aturar-la pensis: Que bé! Encara em queda mitja hora i et donis la volta feliç com un tornavís. Això sí, en sentir la segona cal aixecar-se.

  • Aixecar-te amb temps suficient per fer aquest exercici, sense haver de córrer per dutxar-te, esmorzar o vestir-te abans de començar el dia.

Asseguda al llit, comença amb el chek-in en què invertiràs 2 minuts:

  • Com estic físicament? Em fa mal el cap, estic entumida , em fa mal el cos, estic fantàstica i no em fa mal res.

  • Com estic emocionalment? Animada, il·lusionada, enfadada, ansiosa , trista, amb ganes de tot, sense ganes de res

  • Com tinc el cap? Estic espessa, buidada, atordida, cansada, absent.

  • Com estic d’energia? Tinc energia per afrontar el dia, no tinc molta energia, tinc poca, estic sota mínims o estic feta caldo.

Si el resultat és, que estàs cansada, amb ansietat, una mica buidada i amb poca energia, t’aniràs posant de mal humor i començaràs el dia amb el peu girat.

Aquest check-in marcarà la diferència en el teu dia, ja que començaràs de manera conscient i no automàtic i podràs adaptar les teves tasques en funció de com estàs. Per exemple: si has de preparar un informe, o una tasca intel·lectual i estàs buidada, pots començar amb feines més senzilles que et facin treballar la part inconscient i posposar aquest informe per al final del dia o fins i tot per al següent.

Entestar-te en acabar-ho nomes et frustrarà, doncs veuràs que no pots avançar i després d’un temps molt valuós, probablement hauràs de deixar-ho i passar a una altra cosa.

El més important és connectar amb tu i veure com estàs per adaptar el dia a com et sens, tot el que puguis i no al revés.

Un altre exemple és: el temps per al descans, anar al bany i els àpats. Oblidem molt fàcilment les nostres necessitats físiques més evidents i les posposem el que ens ocasiona a curt termini un munt de problemes.

És important anar al bany quan sentis la necessitat i no esperar i esperar fins acabar el que hagis començat. Fer petits descansos quan et sentis cansada i prendre un got d’aigua farà que el teu cos percebi que l’escoltes.

L’esmorzar i el menjar són bàsics. Procura menjar quan sents gana, si ho posposes estàs dient-li no al teu cos, i aquest deixa de creure’t i confiar en tu. És important que siguis coherent i facis el que necessites en lloc del que et diu la ment.

Busca un lloc, si pot ser fora de la feina, per prendre el teu esmorzar o menjar, en lloc de fer-ho davant de l’ordinador o al oficce. Encara que portis de casa el teu menjar, surt a prendre-ho a l’aire lliure on et pugui donar una mica el sol. Recargaras piles, menjaràs més a poc a poc, de forma més conscient i desconectaras.

Et convido a provar durant una setmana perquè comprovis els resultats i després decideixis que prefereixes fer, si vols seguir com estaves o val la pena invertir uns minuts al matí per fer aquest canvi en la teva vida.

 

Compartir:

Conclou les coses pendents

Hi ha un concepte de la Teràpia Gestalt que ens parla de la importància de tancar les nostres Gestalts obertes per poder avançar a la vida. Cal concloure els nostres assumptes i prendre’ns el temps per fer un repàs i veure quines coses ens van quedar sense tancar.

El dia a dia no permet adonar-nos del que vam aparcar i vam deixar a un costat fent veure que no passa res, però queda un malestar, una sensació a la boca de l’estómac, o en la part posterior del cap i com no parem atenció l’ emmagatzemem a l’inconscient.

Sembla una tasca fàcil, però no és així per a tothom. Moltes vegades en lloc d’afrontar les situacions, el que fem és evitar-les o aparcar-les quedant ocultes en el fons de la nostra ment. Deixem converses a mitges, estudis pendents, coses que sentim i no vam dir tant en positiu com en negatiu. Tancar és fonamental per poder avançar, ja que si no ho fem anem omplint una motxilla que carreguem de manera inconscient fins que arriba un moment que no podem seguir endavant i ens anem quedant estancats en les nostres vides.

Parlar amb la nostra amiga i explicar-li el que ens va passar aquell dia, el que ens va doldre no farà que canviï el que va succeir, però si com ens sentim.

No podem canviar el que va passar, però si quedar-nos presoners del nostre passat per no afrontar-lo i posar-lo fora explicant-ho a les persones adequades. Un cop explicat es té l’oportunitat de decidir què fer amb això i emprendre un nou camí.

Et convido a fer una llista amb les coses que sentis que és important que concloguis.

  • Parlar amb un amic o amiga i dir-li com et va fer mal aquell dia el que et va dir o el gest que va tenir.

  • Explicar-li a algú de la teva confiança aquest secret tan ben guardat que et fa vergonya o por, però que és una càrrega insostenible.

  • Parlar amb els teus pares i dir-los com et vas sentir de petit, el que et va fer mal i va molestar, el que els agraeixes, el que els estimes i l’ importants que són a la teva vida. És igual l’edat que tinguis, mai és tard per fer-ho i el dia que faltin has de sentir-te tranquil sabent que els vas expressar els teus sentiments i inquietuds.

  • Deixar d’aguantar situacions insostenibles, amb familiars, amics, caps o coneguts expressant el que no t’agrada i el que no seguiràs permetent, tot i que puguin enfadar-se o trencar la relació. Si realment sents que no pots seguir així, és important que busquis la forma de dir no. En la majoria dels casos et sorprendries de la reacció d’aquestes persones quan ets clar i ferm i ho expresses amb respecte. Si realment la relació es trenca, deixarà un espai perquè entri el nou en sintonia amb tu i la teva vida

  • Dir-li a aquesta persona que tant t’agrada, sigui home o dona l’especial que és realment. Obrir el teu cor i expressar els teus sentiments tot i saber que pot no ser recíproc. Resulta més alliberador fer-ho tot i que aquesta persona pot no sentir el mateix que tu, encara que et sentis vulnerable i exposat, que seguir patint en silenci sense que ningú ho sospiti. Tu ets l’únic responsable de ser feliç i està a la teva mà buscar totes les formes possibles

  • Parlar amb un Terapeuta de la teva confiança. Obrir-te i explicar els teus sentiments més profunds, sabent que seràs escoltat amb respecte i no seràs jutjat i rebutjat diguis el que diguis.

El que no comptem, ni expressem queda en el nostre interior com una càpsula emocional, esperant ser alliberat. Es manté intacte fins al moment en què ho expliquem, i quan ho expliquem s’obre per no tancar-se mai més. Alliberem l’emoció continguda i gairebé a l’instant notarem un alleujament, ens emocionarem i d’aquesta manera ens adonarem de l’important que era per a nosaltres.

Només d’aquesta manera podem prendre consciència del que volem fer o dir a partir d’aquest moment i avançar.

La vida t’està esperant per oferir-te les oportunitats que necessites, quan estàs lliure i conscient.

 

Compartir: