Des de fa un temps vinc observant les formes de viure que tenim i tot i que són molt diverses, tantes com persones, hi ha alguna cosa que crida l’atenció, no tant intel·lectualment sinó per l’experiència en si mateixa.
Hi ha persones que viuen i altres que sobreviuen, encara que tots anem pasant en algun moment o altre per les dues etapes.
M’he adonat que les persones que viuen estan en el present i viuen les experiències en temps real. Tenen l’atenció posada en el que fan, en el que succeeix en aquest moment i com si fos un vaixell de vela, es mouen fluint amb el vent.
La ment està quieta, processant cada seqüència sense treure l’atenció i en comunió amb tots els sentits.
Però què és això de temps real?
Imaginem que el temps ho podem separar en espais. El present, el passat i el futur i cadascun té una habitació i ocupa un espai físic concret.
Oi que mentre estàs en una habitació no pots estar en una altra físicament? Doncs bé, a la nostra ment i percepció li passa el mateix.
El present és l’aqui i ara famós. Per estar a l’habitació o espai del present, només has de posar l’atenció als teus sentits per observar on ets i adonar-te de la llum, la temperatura i l’olor. Recolzar-te en una superfície com la paret o una cadira i fes una respiració profunda, t’ajudarà a sentir el teu cos i sortir del cap
Quan ho facis, veuràs que allà no passa res més que; estàs mantenint una conversa amb algú, fent el menjar o estàs davant del teu ordinador, tan sols això. El que està succeint en aquest moment.
El passat, és una cosa que ja va ocórrer, una habitació de la qual ja vas marxar. Vas estar un temps fins arribar al moment actual en què vius. En el moment que comença el teu present acaba el teu passat.
Però sovint la nostra ment ens deixa i se’n va de visita a alguna de les habitacions del costat. Ens deixa físicament i va a buscar o a recordar coses que ja han passat i les porta al present, però clar només pot fer-ho mental i emocionalment perquè físicament és impossible, tu segueixes en aquella conversa, davant de l’ordinador o fent el menjar.
El cervell és un múscul molt ximple i no diferencia si el que penses està passant en aquest moment, ho estàs recordant o ho estàs imaginant. Així que creu que tot el que penses, recordes o imagines és real i està esdevenint en aquest moment.
El futur també té el seu propi espai i habitació i quan ens hi anem, d’entrada està buit, no hi ha res. El nostre present i passat en bona mesura construeix el nostre futur, però sovint ens hi anem per imaginar, fantasiejar, projectar i portar records per construir.
No té cap sentit anar-te a viure a una casa nova i portar-hi tot el que no t’agrada, el negatiu i les pors. El futur està aquí per estrenar-lo i gaudir-lo quan arribi.
Per què us explico tot això?
Doncs bé, tornant a l’iniciï m’he adonat que hi ha una relació molt estreta entre l’espai en què habitem habitualment i saber si realment estàs vivint o sobrevivint.
Quan vivim en el present, podem adonar-nos en temps real del que sentim, volem, necessitem i organitzar-lo en el futur (recorda que el futur és el segon següent a el moment actual) perquè sigui així, però sense deixar de viure la experiència i gaudint.
Quan vivim en el passat, tenim posat l’automàtic i seguim estant físicament en el present, però ja hem canviat d’habitació i mentre estem amb els amics, la parella, conduint, cuinant etc., estem recordant allò que ens va passar ahir, el que fèiem els diumenges quan vivien els nostres pares, o el bé que ho passàvem amb els nostres amics.
Pot ser que recordis coses positives, però és molt fàcil que t’estiguis comparant o que estiguis enyorant alguna cosa o algú. L’important de tot això, és que t’estàs perdent el moment actual i el teu cervell es creurà que el que recordes està passant en aquest mateix moment i modificara el teu estat d’ànim i emocions. Imagina’t!
I finalment, quan vivim en el futur podem fantasiejar amb que el que fem o tenim ara, no sabem si estarà en el futur, també anar buscar una cosa negativa que va succeir en el passat i traslladar-ho, com si fos un moble, imaginant que ens pot tornar a ocórrer, o per contra recordar-nos de quelcom bonic i positiu que vam viure i volem que torni passar en el futur entre moltes altres coses.
Com pots apreciar això és un gran embolic, i el pitjor de tot és que actuem en funció del que pensem i sentim. Les persones que viuen el present, viuen el que la vida els porta en temps real, actuen en funció del que passa i fan plans en funció dels ingredients que tenen avui a la nevera. Simplement viuen, flueixen, accepten el que hi ha i fan el millor plat possible amb el que tenen a la cuina. Viuen en mode ser.
I les persones que sobreviuen, acostumen a actuar en funció del que els va passar perquè no es torni a repetir. Es comparen amb els altres pensant que elles no poden, o bé en positiu, recordant com eren i el que feien per intentar repetir-ho. També pot ser que es posin ansioses per si en el futur es repeteix el que no volen, per si no poden mantenir el que tenen en aquest moment o fent plans, que es molt probable que no es facin realitat i que generen ressentiment i frustració. Així doncs es posen en mode de fer per no arribar tard a el futur i per intentar controlar-ho tot.
Com va dir John Lennon “La vida és el que ens passa mentre fem altres plans”
Crec que tots en algun moment o altre de la vida ens hem vist com un ratolí donant voltes a la roda sense fi amb la mirada posada en el futur i sense poder parar, o be paralitzats per la por, sense poder avançar perquè estem atrapats en el passat i veient com sembla que hi ha altres persones, que simplement viuen i gaudeixen de la vida i del present.
Et convido a que t’aturis un moment i observis on creus que estàs vivint i si vius o sobrevius.